Bon día de Sant Jordi, com cada any vuy desitjar a tots els participants de Seniorlab i a tots els que us doneu una volta per aquest bloc, que tingueu un feliç dia de Sant Jordi, us deixo també com cada any la llegenda i aquest any afegeixo una foto trobada a Internet que per a mi representa el que és aquest dia per a nosaltres.
Tornem a presentar un altre dels projectes finalitzats del Seniorlab. En aquest cas, Neus, Rosa, Domi i Nuria, ens presenten l’investigació que han fet sobre els diferents tipus de danses de Catalunya. El titol de per si ja és suggerent, ens parla de les diferentes adaptacions d’aquests balls, els polítics i l’església tenien molt a dir.
En temps dificils, les cançons i els balls servien per parlar una llengua prohibida i no permetre que caiguessin en l’oblit les nostres tradicions.
Segon lliurament del Foment de la Sardana, treball realitzat pel nostre estimat Jordi Fort.
En aquest treball s’avoca records tant d’entitat com un relat exacte de tots els detalls de muntatge i desfeta d’un ball tan tradicional a Catalunya.
Aquí es diu que: La sardana és la dansa més bella de totes les danses que és fan i és desfan.
Diuen que els catalans tenim més de 1.000 anys d’història, no m’estranya hi ha referència històrica que els catalans hem estat i seguim estant a tot arreu, i fins i tot que a la prehistòria ja es té coneixement d’aquesta dansa que imprimeix un segell D.O a Catalunya i els catalans, també es reconeix d’antic la utilització d’intruments totalment típics com: el tible, el tamborí, el flabiol i la tenora, s’utilitzen altres instruments però són més habituals i coneguts.
Que aquest treball d’en Jordi serveixi per als de la terra no oblidar les nostres arrels i als de fora puguin conèixens una mica més.
No hem pogut escollir un millor moment per presentar aquest treball sobre el riu Llobregat.
Presentació realitzada per: Carles Alfons, Antoni Muntanyola, Manel Sabaté.
Tot i que va ser feta el 2010, hem aprofitat el 40 aniversari de la riuada, per mostrar-la.
El riu és vida, però també ens pot ocasionar algun tràgic ensurt, diuen que l’aigua té memòria i que sempre torna al seu curs, qui no ha sentit al llarg de la seva vida, expressions d’aquest estil.
Potser hauríem de preguntar si no hem fet un mal ús d’aquests accidents geogràfics, l’home (potser va en el seu ADN el desig de dominar la natura), ha donat una infinitat d’usos als rius: regadiu, pesca, energia (les anomenades colònies tèxtils i industrials), a causa anys enrere del mal ús que se li va donar abocant gran quantitat de deixalles de tot tipus, el riu Llobregat ha estat un dels més contaminats.
Hi ha un creixent interès i posada en pràctica de la recuperació de les seves aigües i de l’entorn.
Soledad companya de Seniorlab, ens ha volgut parlar d’aquest món tan complex com són les etiquetes, de fet forma part de la nostra vida en tot moment, però estem tan acostumats a llegir o aixecar per mirar el preu que no els donem el valor que es mereixen.
Pensem una mica en aquest món i recapacitem en les conclusions.
El 27 de setembre, va tenir lloc a Seniorlab la presentació del darrer treball dut a terme pel grup Imatge i So, dintra de la celebració de l’Any Cerdà i de la mà de Daniel Lacasa, adjuntem (el veureu una mica més avall), el relat de petits records que van sortir al llarg d’aquest taller. Els ha portat a experimentar amb càmera de vídeo, fotografia, i al posterior muntatge del mateial recollit, el resultat el film presentat aquest dia (i que penjarem aviat).
Felicitats a tots els participants del grup, esteu duent a terme treballs molt interessants que a poc a poc anirem mostrant.
Veuen la vida a travès de l’ull mágic de una càmara.
No els perdeu de vista perquè tenen molt a ensenyar, la il.lusió no se l’acaben.
Relat: Programa per al taller Any Cerdà Històries dels espais
Taller per a SENIORLAB a càrrec d’A BAO A QU, impartit per Daniel Lacasa.
Projecte: Cinema Titan
Notes per a el guió i la veu en off:
A continuació exposo el seguit de dades, memòries, anècdotes i pluja d’idees que han anat sorgint de vosaltres durant les sessions de taller entorn el cinema Titan. Això, vindria a equivaldre a aquell quadern que destinem a totes les anotacions d’un projecte, on hi escrivim informació, idees, esquemes, memòries, contactes, etc. Aquest quadern és, en definitiva, el primer espai on un projecte comença a prendre forma abans de materialitzar-se.
Per tant, aquí teniu una compilació en síntesi d’allò que ha anat sorgint i que és, potencialment, material per a construir la vostra peça de cinema. Això ens ajudarà en el camí de centrar i acotar la direcció del nostre muntatge, en paral·lel a decidir quin text elaborem per a la veu en off i quin paper ha de desenvolupar aquesta.
Donat que són coses que han anat sorgint tal i com brotaven del cap, la naturalesa d’aquestes anotacions no pot ser ordenada (com no ho és un quadern atapeït de notes). Ho exposo doncs, de
manera esquemàtica, mirant de donar-li un primer i imprecís ordre.
Anotacions
Algunes Dades
• El Titan va ser construït per a ser el cinema de Cornellà, el primer i l’únic. Va obrir les seves portes el 18 de Desembre de 1926 i començà la seva activitat projectant cinema mut. Va
tancar les seves portes com a cinema als anys seixanta.
• L’Edifici va ser més tard, i fins recentment, un casal d’avis i el Consell de la Dona. Avui en dia es la Biblioteca Marta Mata , una de les dues municipals que hi han a Cornellà.
• L’amo es deia Ramón Maneja, se’l coneixia popularment com a “El Pirata”. A l’acomodador li deien “El Persianes” dons era fuster i la noia de la guixeta també se la coneixia per ser la
venedora de camises.
Memòria de l’Espai. El cinema (Retrats del passat)
• Hi havien estufes de carbó.
• Hi havia una pianola, i se’n trencava la cinta cada dos per tres.
• El terra era cimentat, no hi havia estora, ni rajola, era una capa de ciment.
• Fins abans d’obrir-se com a Biblioteca, a l’entrada encara estaven exposats els dos antics projectors.
• Al sostre s’hi feien nius de rates, no era extrany sentir algú, de sobte, xisclar perque li havia caigut una rata al damunt. (Per alguna cosa li deien “el Pirata” a l’amo).
• “El pel·liculeru” era aquell noi de la bicicleta conegut a tota la comarca. S’encarregava de transportar les pel·lícules, dins les seves llaunes, amb la bicicleta. De cinema de poble en
cinema de poble cada còpia de pel·lícula feia el seu itinerari en la bicicleta de “el pel·liculeru”.
• La gent es duia el sopar al cine. Es sentia el cric-cric dels cacauets, les pipes, els entrepans i les olors de menjar de carmanyoles. I de sobte, una ampolla buida, llençada a terra rodolava del cim de la sala fins al final fent un soroll que no et permetia sentir el que deia el protagonista.
• Les primeres pel·lícules que es van fer amb so anaven amb un disc de pedra. Havien de sincronitzar el projector de la pel·lícula amb el disc del so manualment. Sovint passava que
es de-sincronitzava i on havia d’haver una paraula es sentia una porta que es tancava. Això tenia algun efecte singular. La Genoveva recorda que de nena es posava davant del mirall
per tal de parlar mirant de no obrir gaire la boca, doncs així era com ella veia que xerraven els actors a la pantalla (aquells que tenien la imatge de-sincronitzada amb l’audio).
• Essent dona havies d’anar amb compte al costat de qui seies, algú podia ficar la mà on no tocava i no podies fer més que enretirar-te tot el que podies. Si deies alguna cosa la culpa
encara podia ser teva doncs probablement la versió que creurien seria la d’aquell qui deia que no ho havia fet que eres boja, o potser que t’ho estaves buscant.
• A meitat de pel·lícula sovint, es tallava la projecció i havies d’aixecar-te per cantar el cara al sol. Havies de fer-ho doncs sempre podia haver algú de la falange que estigués vigilant.
• Els petons eren tots tallats per la censura.
• Els dibuixos d’abans de les pel·lícules es convertiren en el NO-DO, amb aquella típica veu nassal.
• Més tard, el cinema Titan, s’havia utilitzat també, en els seus últims temps, per a fer-hi espectacle de “varietés”.
• “Anar al cinema era una cosa màgica per a nosaltres” comenta el Guillem i tots assentim.
L’Alícia recorda vívidament la primera pel·lícula que va anara a veure al cinema: Robbin Hood amb l’Errol Flynn i l’Olivia de Havilland. Aquell home tan guapo que avui de sobte
sembla un xic ridícul.
Hem recordat: Dr Zivago, El Prisionero de Zenda, Los tambores de Fumanchú, El Terremoto de San Francisco, Lo que el viento se llevó.
El treball tracta de les petites curiositats d’una moneda que formarà sempre part de la nostra història.
Ha estat realitzat per quatre dones que és van coneixer a Citilab, passant més tard a forma part com equip a Seniorlab.
Maria, Isabel, Aurora i Maria, son els noms de les integrants d’aquet grup, no es coneixien de res, però la seva inquietud envers les noves tecnologies les va unir, pot ser que tinguin raó els que diuen que d’un ésser a un altre ens separen 6 º.
El vostre treball a quedat genial, ànim amb els nous reptes que s’obren davant vostre.
